El 2020 ha trencat amb totes les nostres expectatives i s’ha convertit en l’any més enrarit del jove segle XXI. Sense poder anticipar el que ens esperava, hem acabat per viure una de les experiències més insòlites del nostre temps, el desenllaç de la qual encara no sembla clar.
Molt hem reflexionat sobre el que hem passat aquests mesos i com l’aïllament i l’orfandat social ens van afectar a tots i a cadascun de nosaltres. Durant la quarantena, vam prometre que en sortir a l’exterior ho faríem sent millors persones, però en quant es van obrir les comportes de la vida pública vam tornar al nostre tràfec de sempre, a les agendes plenes i als ulls a la multipantalla. I és que si alguna cosa ens ha deixat clar la inesperada immersió en aquesta mena de distòpia “barata” és que encara no estàvem preparats per a la dictadura de l’algoritme i la hiperconnectivitat extrema. No ens esperàvem una emergència tal, i hem acabat veient-li les orelles a Orwell.
En els darrers anys, també ens hem embrancat en intensos debats sobre el nostre futur com a espècie en un planeta cada cop més fràgil, com ja vam explorar al programa EMERGÈNCIES de l’any passat, però aquest “aïllament” ha actuat com un portal accelerador, tot i que potser no ho ha fet en la direcció que esperàvem. Malgrat haver posat el món en pausa i haver pogut comprovar que el canvi climàtic és una amenaça molt real, la productivitat extrema i l’economia han tornat a fer-se amb el comandament i el virus ha postergat qualsevol debat que no impliqui eliminar-lo de les nostres vides.
També ha virat el debat sobre el món digital i la nostra sobreexposició a les xarxes socials, i és que internet va passar de refugi a presó quan el vam transformar forçosament en la nostra única finestra al món. De sobte, allò social i allò físic van prendre un altre significat, i per un moment vam voler trencar les nostres cadenes d’esclaus de les pantalles.
Al cinema, el present ha estat més incert que mai: l’exhibició està en perill mortal, rodar mai havia estat tan complicat i no sabem com seran les pel·lícules del demà ni quanta fisicitat ens arrabassaran els reptes actuals. Close Encounters s’erigeix així com un far que guiarà l’espectador en aquest canvi de paradigma social on se’ns demana distància entre nosaltres. Així, la sala serà un punt de trobada inigualable on celebrar allò físic a través de la pantalla; una exploració dels nostres cossos i el plaer de tocar-se en un primeríssim primer pla en el qual perdre’ns durant unes hores en la plasticitat del cinema.
Allò físic i allò virtual han canviat els seus significats per sempre, i mentre intentem pronosticar què serà de nosaltres al mateix temps que el demà ens atrapa, Close Encounters també serà un espai d’invitació a l’exploració i la reflexió amb allò que hem estat. Una finestra amb la qual celebrar-nos a través del cinema que ens fa sentir-nos; un cinema que ens torni allò que durant mesos va estar forçosament pausat.
A partir de 10 anys
Sam és una noia de 14 anys que viu feliç amb la seva família en un petit poble holandès. Després de la mort de la seva mare, Vera, el seu món canvia radicalment trobant-se de cop immersa en l’edat adulta, havent de cuidar dels seus germans i portant tot el pes de la logística familiar. Fins que de sobte, tot torna a canviar.
Entre la vida i la mort, la realitat, la imaginació i els records, Afterlife reflexiona sobre les relacions humanes des d’una òptica irònica. Amb pinzellades de comèdia i un to optimista que apel·la constantment a les emocions, aquesta obra tan singular és el viatge de la Sam al món adult, on s’enfronta per primera vegada al sentit de la vida, la solitud, els secrets i les aparences de la burgesia.
Canviaria alguna cosa si poguéssim tornar enrere?
Estrena a Espanya
Les germanes Stella, Luce i Aria viuen amb el seu pare en una gran mansió. En la foscor més absoluta i aïllada de la resta del món, sense poder sortir. El seu pare imposa a les seves tres filles uns mètodes educatius molt peculiars. Oscil·lant entre la llum i l’obscuritat total, aquesta obra s’articula amb una intensitat en crescendo que irromp a la pantalla, esquinçant i fent visibles les disfuncionalitats familiars. Buio ja va captivar el públic quan va ser projectada a la secció Alice nella Città de la Festa del Cinema di Roma i al Festival Black Nights de Tallin. El film demostra amb unes pinzellades del cinema Giallo i del thriller que conté tots els elements per esdevenir una pel·lícula revolucionària i punxant. S’erigeix en un crit, una alliberació en clau feminista que mostra tots els passos a seguir per acabar amb l’opressió d’una vegada per totes.
Wolrd Premiere a Tallinn Black Nights
Millor Guió de l’Any pel Sindicat Italià de Periodistes
Estrena a Espanya
Festa, drogues i molt sexe: aquest és l’aliment vital d’un grup d’amigues assentades a Berlin que han decidit que la seva joventut es viurà al límit o no es viurà. Elles són la Janaina, l’Emmy, l’Abby i la Joy, i juntes podrien protagonitzar la versió berlinesa de Girls si aquesta decidís anar de festa amb Euphoria. Un debut salvatge i sense concessions que ens mostra la generació Z en cru i al natural, sense caure en judicis de valor respecte a aquesta nova generació perduda que ja pugna per substituir en protagonisme els millenials.
Bregat en l’escena musical de la capital alemanya, el director Henning Gronkowski va començar a desenvolupar el guió de YUNG després de passar més de dos anys en un projecte amb adolescents berlinesos. Aquí va descobrir les seves quatre actrius protagonistes, que li van obrir les portes a un món vetat als adults en què només hi ha una constant: la nit. Un retrat epidèrmicament antropològic de l’exaltació de la vida i les vivències a primeríssima flor de pell amb un realisme que tan sols s’aconsegueix treballant des de les entranyes. Un realisme que, en les nostres circumstàncies actuals, podria considerar-se de ciència ficció. La pel·lícula que dota de sentit el nostre especial Close Encounters.
Festival Munich // Tallinn Black Nights
Estrena a Espanya
Un membre de la tripulació d’un vaixell turístic que recorre la Patagònia esquiva totes tasques encomanades. S’absenta de la feina i s’intenta abstreure de la realitat que l’envolta. El més sorprenent és que el jove descobreix en l’interior de la sala de màquines un element del tot enigmàtic. Amb un títol que ja desprèn una gran poètica, Chico ventana también quisiera tener un submarino, conté tants detalls que obre el camp de visió més enllà dels oceans, dels cels o les terres que s’albiren des del vaixell. El film que ja porta un bon recorregut per festivals internacionals sent projectat a la Berlinale (Forum), al News directors/News Films Festival o al Taipei Film Festival, aconsegueix des de la simplicitat i sense massa artificis evocar quelcom fantàstic. Chico ventana […], aconsegueix traspassar un espai i temps monòton, el de la navegació, tot submergint-se ens les vides i les rutines dels personatges que es mostren al llarg del film. Posant especial èmfasi als silencis i amb un tractament molt curós pel que fa al so com a la imatge, el realitzador uruguaià construeix un viatge del tot sorprenent, captivador i misteriós.
World Premiere a Berlinale (Forum)
Estrena a Espanya
La Sage i l’Anthony han passat l’estiu de les seves vides després d’enamorar-se en un campament de ball a Vermont durant les seves vacances escolars. I, com tots sabem que els amors d’estiu no entenen del mes de setembre, els seus camins se separen mentre esperen un anhelat retrobament. Però, en un d’aquells girs del destí que només poden succeir a les pel·lícules, les mares de la Sage decideixen traslladar-se a un poble del Midwest nord-americà que resulta ser el mateix en què viu l’Anthony. Us sona aquesta trama?
Entre Grease, High School Musical i Glee, BEST SUMMER EVER és un fresc i revitalitzant musical adolescent que adopta les fórmules més reconeixibles del gènere per portar-lo al seu propi terreny, un que fa de la inclusió una bandera en composar gran part del seu equip artístic, i també tècnic, de persones amb diversitat funcional d’una forma única i totalment integradora. Sens dubte, la gran feel good movie d’aquesta edició perquè tornem a ballar i a somriure, que ha conquerit els cors de festivals com SXSW, on va ser premiada pel seu renovador guió i rellevància social.
Millor Guió a SXSW Festival
Estrena a Espanya
La Milla és una adolescent que s’enamora bojament del Moses, una mica més gran que ella i un “perla”, la qual cosa es converteix en el pitjor malson dels seus pares. Però la Milla està decidida a conèixer l’amor, seguir el seu instint i gaudir de la vida… abans que sigui massa tard.
Dirigint amb una mestria inusual per a una debutant, Shannon Murphy ens mostra una gran sensibilitat en una deliciosa faula que ens portarà a un tobogan d’emocions, en una història de cures i aprenentatges mutus. Amb factura de cinema indie clàssic, estrenada a Venècia i a Xixón, Babyteeth és una bonica paràbola sobre la capacitat d’alimentar l’esperança, gaudir de cada minut i celebrar allò bo d’estar viu que t’agafarà per sorpresa.
Una quarentena a Nova York. Podría ser el títol de l’última comedia de Woody Allen ambientada durant la crisi de la COVID-19, però és el debut del tarragoní David Moragas, que es va avançar al nostre inhòspit present amb A Stormy Night, la història de dos desconeguts que, a causa d’un tempestuós esdeveniment climàtic, han de quedar-se tancats durant un cap de setmana a un pis del barri de Brooklyn. Condemnats a conèixer-se, hauran de passar junts 48 hores en les que es questionaran les seves respectives definicions de la felicitat, l’amor i la vida. Després del seu exitós pas per Primer Test, el laboratori del REC, al 2019, i clausurar el festival D’A de Barcelona a la seva edició online, David Moragas i la seva òpera prima tornen a casa.
El poble de Bacurau plora la mort de la seva matriarca Carmelita, de 94 anys, mentre la comunitat assumeix que cada cop té menys serveis bàsics per a la seva pròpia subsistència. El poble està sent literalment esborrat del mapa, i la comunitat vol decidir el seu propi futur.
Autor d’un dels debuts brasilers més potents de la darrera dècada (O som ao redor), i de l’empoderada Aquarius, Kleber Mendoça Filho fila prim (i gruixut) en aquesta al·legoria sobre el Brasil de Bolsonaro, liderant tota una generació de creadors que han decidit plasmar la seva realitat a travès de la força de les metàfores fílmiques. Amb una galeria de personatges estrambòtics alhora que reals, que l’emparenta (travessant la bassa gran) amb la mítica Amanece que no es poco, l’audaç Bacurau és una irònica distòpia, profundament sarcàstica, màgica i brutal que va enamorar al Festival de Cannes, emportant-se el Gran Premi del Jurat. I tu, com t’havies imaginat la distòpia?
No hi ha distanciament social possible davant la contundència i explosivitat d’Ema, l’últim èxtasi cinematogràfic del director xilè més celebrat dels darrers anys, Pablo Larraín (“Jackie”). Una pel·lícula que se sent i es balla a ritme de reggaeton per tornar-nos el foc i el calor perdut a la nostra pell. Gael García Bernal i la debutant Mariana Di Girolamo són un tortuós matrimoni que veu com la seva vida es desestabilitza completament després d’un tràgic incident. Ella és ballarina urbana; ell, coreògraf. Junts, pura toxicitat. L’alliberament a través de l’art i la dansa és l’única sortida possible en aquest provocador drama on es “perrea” molt, el sexe és una experiència hipersensorial i la família nuclear ha implosionat.