El 2020 ha trencat amb totes les nostres expectatives i s’ha convertit en l’any més enrarit del jove segle XXI. Sense poder anticipar el que ens esperava, hem acabat per viure una de les experiències més insòlites del nostre temps, el desenllaç de la qual encara no sembla clar.
Molt hem reflexionat sobre el que hem passat aquests mesos i com l’aïllament i l’orfandat social ens van afectar a tots i a cadascun de nosaltres. Durant la quarantena, vam prometre que en sortir a l’exterior ho faríem sent millors persones, però en quant es van obrir les comportes de la vida pública vam tornar al nostre tràfec de sempre, a les agendes plenes i als ulls a la multipantalla. I és que si alguna cosa ens ha deixat clar la inesperada immersió en aquesta mena de distòpia “barata” és que encara no estàvem preparats per a la dictadura de l’algoritme i la hiperconnectivitat extrema. No ens esperàvem una emergència tal, i hem acabat veient-li les orelles a Orwell.
En els darrers anys, també ens hem embrancat en intensos debats sobre el nostre futur com a espècie en un planeta cada cop més fràgil, com ja vam explorar al programa EMERGÈNCIES de l’any passat, però aquest “aïllament” ha actuat com un portal accelerador, tot i que potser no ho ha fet en la direcció que esperàvem. Malgrat haver posat el món en pausa i haver pogut comprovar que el canvi climàtic és una amenaça molt real, la productivitat extrema i l’economia han tornat a fer-se amb el comandament i el virus ha postergat qualsevol debat que no impliqui eliminar-lo de les nostres vides.
També ha virat el debat sobre el món digital i la nostra sobreexposició a les xarxes socials, i és que internet va passar de refugi a presó quan el vam transformar forçosament en la nostra única finestra al món. De sobte, allò social i allò físic van prendre un altre significat, i per un moment vam voler trencar les nostres cadenes d’esclaus de les pantalles.
Al cinema, el present ha estat més incert que mai: l’exhibició està en perill mortal, rodar mai havia estat tan complicat i no sabem com seran les pel·lícules del demà ni quanta fisicitat ens arrabassaran els reptes actuals. Close Encounters s’erigeix així com un far que guiarà l’espectador en aquest canvi de paradigma social on se’ns demana distància entre nosaltres. Així, la sala serà un punt de trobada inigualable on celebrar allò físic a través de la pantalla; una exploració dels nostres cossos i el plaer de tocar-se en un primeríssim primer pla en el qual perdre’ns durant unes hores en la plasticitat del cinema.
Allò físic i allò virtual han canviat els seus significats per sempre, i mentre intentem pronosticar què serà de nosaltres al mateix temps que el demà ens atrapa, Close Encounters també serà un espai d’invitació a l’exploració i la reflexió amb allò que hem estat. Una finestra amb la qual celebrar-nos a través del cinema que ens fa sentir-nos; un cinema que ens torni allò que durant mesos va estar forçosament pausat.