Caina ens trasllada a un món on els morts que naufraguen, fugint d’Àfrica, són amagats entre capes de ciment. Caina és una pària que recull cossos i neteja, endreça i traça línies divisòries per distingir entre propis i estrangers. Caina, marginal com les seves víctimes, ha interioritzat l’odi propi del suprematisme d’ultradreta que subjau a les estructures europees. Amb tot, ella habita la frontera, i s’exposa a la inevitable confrontació amb la humanitat de l’altre. La tardor de l’any 2000, el fotoperiodista Javier Bauluz publicava un reportatge de la platja de Tarifa que va agitar l’opinió pública amb imatges d’immigrants morts, nàufrags de les pateres, estesos a la platja mentre banyistes prenien el sol. L’actual crisi de refugiats torna vigència a aquelles imatges i és l’escenari de Caina, una pel·lícula de fotografia fosca que, a partir de la història d’una caça-cadàvers, reflecteix la mala consciència colonial. Se l’ha titllat de distòpica, però és un implacable retrat dels fantasmes de l’Europa de Schengen.
Estrena a Espanya 
