“Io ti aspetto, tutto il tempo che vuoi. Ma succederà prima o poi? (Jo t’espero tot el temps que vulguis. Però succeirà, tard o d’hora?)” Aquesta és la concisa sinopsi amb què es va presentar a Venècia la història de dos amants esquius.
Un Louis Garrel irresistible i una Jasmine Trinca de seducció serena ens regalen un ball encisador de la mà d’un Nanni Moretti més romàntic que mai. Tots tres ens conviden a descobrir un amor més gran que la vida mateixa, capaç de travessar anys i fronteres.
Però aquesta història d’amors possibles va més enllà i ens recorda com n’és de meravellosa la vida quan deixem de banda les banalitats. Com diu el mateix Moretti, és una pel·lícula sobre els sentiments i la necessitat de posar-los nom: deixar que aflorin, admetre sense reserves que ens importen els altres i dir-nos, sense cap mena de vergonya, que ens estimem.
Als rumors sobre una possible retirada del mestre italià, la Mostra de Venècia va respondre amb una llarga ovació, que es repetiria al Festival de Sant Sebastià.
Amb el seu toc inconfusible, a mig camí entre la nostàlgia i la celebració de la vida, Nanni Moretti ens regala una història potser quotidiana, potser èpica, però sempre lluminosa, humana i tendre, que et farà sortir del cinema amb un lleu somriure als llavis i una escalforeta al cor.
Amb el seu toc inconfusible, a mig camí entre la nostàlgia i la celebració de la vida, Nanni Moretti ens regala una història potser quotidiana, potser èpica, però sempre lluminosa, humana i tendre, que et farà sortir del cinema amb un lleu somriure als llavis i una escalforeta al cor.
