D’esquerra a dreta: Javier Muniáin (gerent de Màrqueting Gran Públic de Telefonica Catalunya), Javier Garcia Puerto (director del Festival REC), Carme Puig (responsable de Festivals de l’ICEC), Josep Maria Prats (Quart Tinent d’Alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona) i M. Glòria Olivé (directora de CaixaForum Tarragona).
El REC presenta una programació d’òperes primes on els protagonistes superen conflictes personals, moments d’incertesa i contexts desfavorables
Les pel·lícules que es presenten al REC d’enguany prenen el pols a la societat contemporània i mostren l’impuls dels nous creadors
El REC copsa un cop més l’estat actual de l’art cinematogràfic mitjançant les creacions dels joves directors, que prenen el pols a l’estat anímic de la societat contemporània. Malgrat que les circumstàncies no convidin a l’optimisme, aquest conjunt de realitzadors aporten, amb les seves mirades sobre la realitat, reaccions inesperades i resolucions il·lusionants. L’impuls de la primera vegada, les possibilitats de creació de l’audiovisual, i l’espontaneïtat de la inexperiència es presenten com a solució a l’escepticisme i com a confirmació de la necessitat de construir un panorama positiu.
Onze pel·lícules, òperes primes, competeixen a concurs en aquesta XVI edició del REC Festival Internacional de Cinema de Tarragona del 30 de novembre al 6 de desembre 2016. A més, en aquesta edició s’estrenen països que mai no han estat presents al REC, com Paraguai, amb La última Tierra o Egipte, amb In the Last Days of the City, una pel·lícula que acaba de ser vetada pel Festival d’El Caire. La voluntat de descoberta del REC ens en duu fins a cinc estrenes espanyoles. Són produccions com Distancias Cortas, film de superació on l’afició fotogràfica redescobrirà el món a un feixuc protagonista; Aka Nadia, és l’impacte dels conflictes històrics a l’àmbit personal i el problema de la identitat i l’acceptació de l’altre; o Caina, una distopia que treu el vel a l’Europa de l’exclusió i la cruesa amb què es tracten els immigrants que creuen el Mediterrani per arribar aquí. També són estrena estatal One Week and a Day (Premiada a Cannes), una tragicomèdia on el dol per la mort del fill porta un israelià a divertir-se derrotant agressivament nens al ping-pong, discutint amb els veïns i fumant marihuana; o La Última Tierra (Premi del Jurat al festival de Rotterdam), una experiència minimalista i impressionista, on la llum és un personatge i la vida és un ritual.
A més, cal destacar el programa Across The Line, un conjunt de pel·lícules que interroguen el desgast del projecte europeu i que encarnen els reptes que han d’afrontar els joves realitzadors. La sorprenent Park mostra com un grup de joves marginals, que habiten a les ruïnes de les instal·lacions dels Jocs Olímpics d’Atenes 2004, es diverteixen amb els turistes dels resorts hel·lens. A la preciosista House of Others (proposta de Geòrgia pels Òscars), els supervivents de la guerra de Geòrgia han d’ocupar a la casa dels vençuts, on no podran escapar-se dels fantasmes del conflicte; mentre que a La Mano Invisible se’ns presenta la cruesa del món laboral, quan un conjunt de treballadors de coll blau són exhibits com un espectacle i han d’afrontar mesures d’austeritat.
També trobem d’altres produccions espanyoles com María (y los demás), on observem els dilemes d’una heroïna contemporània que cerca fer-se un lloc a la vida, i produccions guardonades a certàmens internacionals com El día más feliz en la vida de Olli Mäki, millor pel·lícula de la secció “Un Certain Regard” a Cannes, i opció de Finlàndia als Òscars; Los Nadie, premi del Públic a la Settimana della Critica de Venezia i Ma Vie De Courgette, nominada als Premis Lux, premi del públic a San Sebastian, i opció de Suïssa per als Òscars. Aquest film serà, a més, la projecció de la sessió familiar d’enguany amb un preu especial de adult+nen.
Les projeccions especials fora de concurs són, per una banda, Mimoses (gunayadora de la Semaine de la Critique du Festival de Cannes), d’Oliver Laxe, un film de gran bellesa que ens porta pels camins geogràfics de la fe per les muntanyes de l’Atlas. I, per l’altra banda, La Reconquista de Jonás Trueba, tanca el festival amb la història d’una parella que es retroba després de quinze anys, que ens ofereix una mirada enrere des de la vida adulta, amb nostàlgia però sense recança.
Com a novetat, des d’aquesta edició del REC es faran sessions vermut a banda de les projeccions de les tardes, vespres i nits.
El festival REC 2016 és possible gràcies a l’Ajuntament de Tarragona, la Generalitat de Catalunya, CaixaForum, Creative Europe, el Ministerio de Cultura, Movistar+, la Diputació de Tarragona i el Palau Firal i de Congressos de Tarragona.
Segueix-nos a les xarxes per a més informació!
